Des del 26 d’abril fins el 3 de maig "l'equip Ç" vam estar a Kandersteg, Suïssa. Allà anàvem a participar d’una SPANISH WORK PARTY ,i cal dir que abans d’arribar no sabíem ben bé de què es tractava. Us presentem la crònica del viatge. Ens vam trobar d’hora (mooolt d’hora) a la gasolinera de Gurb, vam carregar les darreres motxilles al cotxe i ens vam posar en marxa: els quatre catalans anavem de camí a Suïssa! Nou hores de cotxe van donar molt de sí: el nostre grau de confiança va créixer fins a extrems insòlits. Era el primer pas, ja semblava que formàvem part d’”alguna cosa”. El paisatge canviava i, mica en mica, ens indicava que ja érem a prop de Suïssa. A la Frontera, una sorpresa: inspecció de vehicle i de motxilles! Qui ens hauria dit que seriem capaços d’encabir de nou tota la roba que dúiem a les bosses en un temps rècord… “L’entrebanc” ens va fer enrederir una hora, i a quarts de set, quan vam arribar a Kandersteg, ja no vam ser a temps de sopar amb el grup. El primer contacte va ser estrany. Gent d’aquí i gent d’allà…ningú no semblava massa disposat a obrir-se, tothom s’aferrava a allò conegut. Encara estava tot per veure. A les set, amb puntualitat suïssa, començà una reunió. El Roger, coordinador del centre scout, ens va explicar als dos grups de treball (perquè també hi havia un grup d’holandesos, l’anomenada Dutch Work Party) el què havíem vingut a fer a KISC. Entre la vergonya i tot plega semblava que alguns membres de l’SWP havíem oblidat com fer-se entendre en anglès. El que no sabíem era que la nostra capacitat per comunicar-nos aniria creixent proporcionalment a “lo bé” que ens ho passéssim. A la reunió ens van explicar que havíem de desmuntar un magatzem de llenya (un “wood compound”, paraula que no deixaríem de fer servir) i que l’havíem de tornar a alçar en un altre indret del cap. Sens dubte, també havíem de traslladar tota la reserva de fusta que allà s’hi guardava. Entès això ens vam quedar parats: DESMUNTAR un edifici com si es tractés d’un “Lego”? Però això no era tot el pla. L’espai que deixés l‘antic “wood compound” estava destinat a un nou xalet. I sí, aquest xalet era un edifici del poble que calia desmuntar convenientment per a construir-lo de nou. Quins costums més estranys que tenen els suïssos!!! Sortosament per la nostra integritat física, l’estada que faríem al camp no seria prou extensa com per acabar amb tot el projecte. Després de la posada en situació, els catalans vam anar a esgarrapar una mica de sopar a la cuina. Cal dir que sense oli el menjar té un gust tot estrany. En acabat vam pujar a les habitacions: quin racó més acollidor! Aleshores va ser inevitable; la primera presa de contacte de debò de l’anomenat “equipo Ñ”. Una estona per riure, per compartir experiències, per explicar anècdotes, costums… una primera passa que ens apropava, que ens feia sentir que començàvem a formar part d’aquell indret. La primera nit va passar de pressa. Tots teníem un pessigolleig a la panxa: era un cúmul d’emocions, d’il•lusió per les noves amistats i de la màgia dels Alps suïssos. L’endemà, després d’un potent esmorzar, vam iniciar, alerta, un diumenge, a treballar com mai ho havíem fet. En Tati, un scout argentí coordinador de l’SWP, ens va citar fora del xalet. El primer grup de voluntaris talaria arbres. “Alça Manela!” Atemorits pel què podia ser, vam triar tasca de seguida, no fos cas que l’oferta es compliqués. Les feines van ser “variades”: tallar troncs, pelar troncs, fer forats a pic i pala, traslladar troncs, carregar troncs, descarregar troncs… Tots plegats ens vam trobar al que seria el primer “cofee break” de la nostra vida. Seguidament, més feina. Les dotze van arribar, i això significava que era l’hora de dinar. De dinar?!?!? Tan aviat?! Ningú tenia gana. Però tan bon punt vam seure a taula, l’esforç ens va fer un “foradet” a l’estómac i vam aconseguir menjar de gust. Després d’una migdiada a la gespa amb el so del riu xiuxiuejant-nos a l’orella vam arribar a l’hora de tornar a treballar. Eren les dues i el sol picava fort: ja no podíem més! Quina colla d’escoltes! Vam superar amb dificultat la tarda, però en acabat, després de sopar, encara hi va haver força per fer un partit de futbol contra la DWP i l’”staff”. Sorprenentment, vam guanyar. Dutxa i cap a “Des Alps”, un bar acollidor on acabar la jornada entre riures i jocs. El dia conclogué i vam caure rodons a les lliteres. Ni el més estrident dels roncs ens hauria pogut desvetllar. El segon dia es llevà amb els mateixos plans però amb males intencions: la pluja. Tots ho sabíem i anàvem “preparats”, però res s’hi va poder fer per evitar aquedar xops fins el moll de l’os. Excepte alguns “afortunats”, que van fer feines sota cobert, a la botiga del centre, i van ser “odiats profundament” per la resta del grup. Malgrat el mullader i el cansament, la resta del dia va transcórrer d’igual manera. La nit la vam passar, aquest cop, fent una ruta pel xalet, al•lucinant, amb les habitacions (cadascuna apadrinada pels scouts d’un país), quedant-nos bocabadats amb la perfecta organització de tot plegat i encuriosits per les anècdotes i llegendes de les estances. Després, uns quants van anar a jugar a futbol sota la pluja, i els altres van seure vora una llar de foc a petar la xerrada. El tercer dia, igual: feines “variades” sota el cel ennuvolat, descansos merescuts, riures, converses en anglès, més feina… fins i tot una reunió, la intenció de la qual era donar-nos unes petites pautes per engegar el projecte de l’SWP d’ara endavant. Però l’esgotament generalitzat i les ganes de veure el Barça no ens van deixar concentrar del tot. En acabat, cap al bar hi falta gent! Apretats entre la barra i els tamborets vam encavir-nos tots. Durant el partit alguns patien, els altres se’n reien. Llàstima que el Barça no guanyés, sinó el nostre valent de Torelló s’hauria banyat al riu! El quart dia va començar diferent: era el darrer que faríem feina, i el sol ens acompanyava (de moment). Cadenes amunt, cadenes avall, tots vam col•laborar a moure el màxim de volum de fusta del magatzem. A la tarda, malgrat la pluja, vam fer lúltim esforç, i, havent tocat les sis, vam fer-nos la foto de grup més esperada: la del fí de deina i inici de les vacances! Aquella nit pintava molt bé. Havíem demanat carn i pollastre per fer una barbacoa. Tothom havia dut menjar i beure típic: que si una bota, que si botifarres (o “salchichas catalanas”, com deien els palentins), “salchichón”, “hornazo”, formatges, galetes… i ens havien deixat un cobert amb taules i una llar de foc. Entre que preparaven les brases i es coïa la carn es van fer més de les vuit… i teníem una gana!!! El tiberi va estar amanit amb danses i cançons d’arreu, fins i tot s’hi afegiren un grapat de joves holandesos i ens n’ensenyaren alguna més. Semblava que tot era perfecte. Ningú s’avorria. Assaboríem aquella estona vora el foc a poc a poc, rient, gaudint de cadascú, sentint que havíem fet un grup fort, uns llaços d’amistat importants. Podríem dir que aquesta va ser la nostra nit, la més especial. Va arribar l’hora i ens van fer aturar la gresca. En tornar al xalet vam acabar la nit amb més xerrera a les habitacions. El matí següent era diferent, ens llevàvem d’hora però no havíem de treballar! Feia sol. Després d’esmorzar bé, ens vam calçar les botes i ens en vam anar de ruta cap a Oeschinense, un llac. La pujada ens va fer esbufegar a alguns, però un cop a dalt tots els mals es can escampar. Paisatge preciós, neu a dojo. Fotos i més fotos, guerres de boles, ninots de neu i dibuixos amb els foulards. Així vam enfilar el matí. La baixada, amanida amb cançons, va ser ràpida i vam arribar a temps per dinar al xalet. A la tarda en tindríem més, aniríem a veure el Gasteretal, un glacial. Vam pujar riu amunt, la vall impressionava. No vam arribar a destí degut a l’excés de neu, però pel camí vam creuar boscos de contes i pobles de postal. La tornada va ser fatigant, era “tard” i teníem gana, però havia valgut la pena. A l’arribar, sopar i poca cosa més. Ja haviem fet prou! L’endemà tocava fer de turistes, La majoria del grup vam agafar els cotxes i vam anar cap a Lucerna, una ciutat preciosa. El dia va ser llarg i profitós, i la visita es va tornar una cursa contra-rellotge a veure qui comprava més xocolata. Vam sopar a Interlaken. Des d’allà vam veure la Jungfrau. Quin goig! Va arribar el darrer dia de camp, i vam voler tornar a fer muntanya. Aquest cop provaríem d’arribar a Gemmipass, un pas fronterer. Vam agafar el telefèric de Sunnbüel i un cop al capdamunt de les muntanyes, vam iniciar la marxa per la neu. Tot era de color blanc, i amb l’estona acabaven per confondre cel i terra. A la caminada ens acompanyaven dos plats de plàstic gegants amb els que jugavem a lliscar per la neu. Vam gaudir com a nens! A mig camí part del grup s’aturà, l’altra meitat vam seguir fins a Schwarenbach, un hotel enmig de la muntanya. Com que el temps empitjorava i s’apropava l’hora de tornar, vam dinar de pressa i vam reemprendre la marxa direcció Sunnbüel. La caminada va ser preciosa i l’esforç va valer la pena. Al telefèric vam baixar amb dos mushers i els seus gossos. Un cop al centre, una dutxa i tornem-hi! S’havia d’aprofitar el temps i encara no havíem vist el poble de Kandersteg. Ens quedava pendent prendre una xocolata calenta al “Marmotte”, una cafeteria mítica, i un bon tall de pastís. Després dels dolços, un passeig pel poble a la recerca dels darrers regals, i una volta pel camí de la cascada. A les sis en punt ens esperaven, vestits de gala (amb camisa i foulard), al menjador. Soparíem fondue de formatge tots junts. El sopar es va convertir en un joc: si et queia el pa havies de pagar penyora: fer un petó a algú que no fos del teu grup; i si s’acabava el formatge havies de tocar una campana i cridar “a lo tirolès”. Tot un espectacle. Malgrat això, començàvem a entristir-nos. Alguns membres del grup ja no passarien la nit a Kandersteg. Vam fer les darreres fotos i vam cantar L’hora dels Adéus en Català i Castellà. Tots emocionats vam dir “adéu” als que van formar part de tot plegat i que ja formaven part de nosaltres mateixos. Quan ja van ser fora, l’ambient va quedar una mica enrarit. Vam acabar la nit al bar, uns escampats per aquí, els altres per allà… tots amb una sensació estranya al cos. Després, a les habitacions, tothom es resistia a anar a dormir, semblava que volíem allargar al màxim la nostra estada. Diumenge 3 al matí, el dia de la tornada, tot va anar molt de pressa. Primer de tot vam apadrinar una cadira (surrealista, però cert), seguidament maletes amunt i avall, roba bruta, roba neta, llits fets, sales escombrades… Com qui no vol la cosa vam anar desapareixent sense fer massa soroll, deixant petits buits. Gairebé sense adonar-nos deixàvem Kandersteg. Ja havíem iniciat el camí de tornada a casa. De nou, hores de cotxe. Fent comentaris, rient, recordant el que havia estat l’SWP per a cadascú, compartit opinions, mirar les fotografies, fer balanç…fer plans per trobar-nos de nou! Vam arribar a Vic, i tal i com ens havíem agrupat nou dies enrere, ara desfeiem el en deiem carinyosament “Equip Ç” per a tornar cap a Torelló, Balsareny i Barcelona. Ara, però, dins de cadascun de nosaltres alguna cosa havia canviat. Havíem compartit un servei, una experiència escolta a nivell internacional i havíem creat lligams ben forts. Des d’aleshores ençà que encara no hem tornat del tot. Encara tanquem els ulls cada dia i pensem en Suïssa una bona estona, seguim tenint gana a les dotze i a les sis de la tarda, i ens bombardegem el correu electrònic a base d’e-mails amb plans de trobada, paraules d’enyor, escrits que fan posar la pell de gallina i fotografies que ens fan reviure cada segon d’aquesta tan bona experiència. Ara toca engegar de nou la maquinària i tornar a coincidir tots plegats a KISC l’any vinent, hi esteu convidats. I prenent les paraules de qui ens van ser tan propers ens acomiadem. Tots nosaltres podríem dir “para mi los Alpes siempre sereis vosotros”.
Gràcies Tati (Argentina), Lucio i Mayeli (Mèxic), Nico (Chile), Javi, Jacobo i Miguel (Valladolid), Pam i Car (Salamanca), Jose, Marina, Andrea i Clin (Palencia), i tot l’staff i la gent de la DWP. Els 4 caps que hi vam participar som:
Adal, de l'A.E. Guillem de Balsareny Jordi, de l'A.E.i G. Comte Jofre-Verge de Rocaprevera, de Torelló Taro i Gina, de l'A.E.i G. Flor de Neu, de Barcelona.
“L’equip ç” maig de 2008
